Joan Amargós ('A muerte'): 'Dani de la Orden és exigent en el bon sentit'

atresplayer ja ha estrenat la seva nova sèrie creada per Dani de la Orden: 'A muerte'. Emoció i humor s'uneixen en aquesta comèdia romàntica creada per Verónica Echegui i Joan Amargós. Una sèrie que pretén convertir-se en tota una celebració de la vida i dels petits moments quotidians.

En una entrevista amb TVeo, Joan Amargós ens explica els detalls de 'A muerte'.  Una sèrie amb una clara vocació feel good, aquesta nova aposta de la plataforma d'Atresmedia pretén reflexionar sobre la generació dels trenta anys. Tanmateix, no renuncia a tractar temes universals com la transició a la vida adulta, la mort, la maternitat o les parelles  de llarg recorregut i les seves crisis.

Com et va arribar la proposta i què va ser el primer que vau pensar?

Em va arribar el projecte i vaig riure molt a casa llegint-lo. Pensava: "no sé com farem això". Després vam començar a rodar i les situacions són una mica rocambolesques, súper boges. I els textos, els diàlegs... quan els llegia pensava: "bé, això és molt estrany, no?". Però després, en rodar-ho, era molt més normal del que semblava, i colava, i feia riure.

No és paradoxal fer una comèdia amb un personatge que s'ha d'enfrontar a una operació a vida o mort?

Sí, és una mica contradictori i l'hi vaig dir a Dani de la Orden, però ell volia fer aquesta sèrie. I la vam acabar fent. Al principi penses que és una mica estrany, però després, a mesura que evoluciona 'A muerte'...

Crec que aquest és el potencial que té, com que parteix d'una base molt tràgica, les situacions poden ser més estranyes. Com que els personatges estan molt afectats i molt perduts, es justifica que certes situacions que en un altre context serien increïbles o estranyes, de cop semblin el més normal. 

En què t'assembles al teu personatge de 'A muerte'?

En el cas d'en Raúl, crec que tots tenim una part prudent, previnguda, una part poruga… El que passa és que en ell n'hi ha una quantitat desbordant, no? És excessiva, per poder viure tranquil i formar part del món. Però sí, crec que forma part de mi també.

La sèrie parla molt de la por: a la mort, al compromís, a equivocar-se. Quina d'aquestes pors et va resultar més difícil de representar?

Crec que a l'inici de la sèrie hi ha una por molt desconeguda, perquè en Raúl no sap què passarà amb l'operació que li han de fer... Com que no sap on anirà, hi ha una nebulosa mental: no sap si l'operen d'aquí a dos dies, d'un, si sobreviurà o no...

I de cop apareix una por molt més mundana, que és deixar la seva parella i començar la vida amb una altra persona. Té por, amb una càrrega, amb una dificultat per començar una nova vida i gaudir, que potser és una cosa molt menys greu, més anecdòtica, però que li costa moltíssim al personatge. Li costa tirar endavant.

És una sèrie que convida a reflexionar l'espectador, et passava mentre rodaves?

Sí, jo crec que quan la creàvem, anàvem reflexionant en veu alta, perquè teníem moltes versions de guió. I mentre modificàvem el guió, parlàvem d'això i d'allò, canviàvem frases... Tornàvem molt a la nostra part, al que ens tocava, al que ens era més indiferent, al que ens semblava frívol i al que ens semblava crucial. I llavors més que una reflexió interna que vam fer durant el rodatge, hi va haver un punt de reflexió comú.

Com ha estat treballar amb Dani de la Orden, que s'ha convertit en el director de moda ara mateix?

És exigent en el bon sentit. Treballar amb Dani de la Orden és molt agradable, però també exigeix molt: demana estar molt present, demana estar obert a canvis, a improvisacions… És molt agradable tenir la impressió que treballes amb algú que arrisca, perquè hi ha gent que és molt conservadora i va a rodar la frase del guió i ja està, prou. I ell és un director a qui li agrada arriscar, que quan ja té alguna cosa mig feta, vol fer alguna cosa nova, noves idees…

Creus que són necessàries i que s'està perdent aquesta comèdia més de situació i no tant d'anar al gag fàcil?

Sí, jo crec que si consideres que no és una comèdia de gag fàcil, és que hem dit alguna cosa que val la pena. Perquè l'humor és molt complicat. És una cosa molt més seriosa del que sembla.

És molt difícil que la gent esclati a riure. I si ho hem aconseguit, crec que és un èxit, no?
Que la gent a casa rigui, s'ho passi bé, sense que hi hagi ni una gota d'alguna cosa nociva… sinó que a més hi hagi una part profunda i bonica. Jo crec que hem d'estar molt contents.